LA DICTADURA FRANQUISTA

El franquisme: una dictadura militar

Un règim polític totalitari

El règim de Franco va ser una dictadura oposada al comunisme i a la democràcia, que va aparèixer per garantir els privilegis de les classes dominants espanyoles en el moment en que la Segona República iniciava un seguit de reformes democràtiques no revolucionàries.

 

Franco era cap de l’estat (Caudillo), generalíssim dels exèrcits, i concentrava tots els poders. Només existia un partit; la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS). Van ser suprimides les institucions democràtiques i els estatuts d’autonomia; a més, es van reprimir totes les llengües i cultures diferents del castellà.

Imatges del NO-DO, noticiari oficial del règim franquista

 

Els suports socials del franquisme

Els grups que van donar suport al franquisme van ser:

• La gran burgesia: els propietaris de terres, de la banca i dels negocis. Així van assegurar el seu domini econòmic.

• L’exèrcit: era molt nombrós i va tenir alts càrrecs polítics.

• L’Església Catòlica: l’Estat va tornar a ser confessional, l’ensenyament religiós va ser obligatori i es va restablir el pressupost per al culte i per al clero. Es va prohibir el divorci.

   

Les relacions exteriors

Es poden establir tres gran etapes:

• Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el franquisme va donar suport a les potències feixistes: Alemanya i Itàlia.

• Derrotat el feixisme i acabada la Guerra Mundial, Espanya va quedar aïllada internacionalment fins al 1953.

• Fi de l’aïllament des del 1953. Es van signar acords amb els EUA i el règim franquista va ser reconegut internacionalment, perquè el seu anticomunisme el va convertir en aliat dels americans contra la Unió Soviètica.

Resum visual del franquisme:

 

 

La postguerra: misèria i autarquia

Els efectes de la guerra

La Guerra Civil va originar un enfonsament demogràfic: unes 550.000 víctimes i uns 400.000 exiliats.

Tots els sectors econòmics van patir danys enormes i la producció va experimentar una enorme davallada. Els obrers, els pagesos i la classe mitjana van patir la manca d’aliments la manca d’aliments.

En canvi, els dirigents del règim, els grups socials relacionats amb el poder i els especuladors van viure anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil.

Intervencionisme i autarquia

En la postguerra es va imposar un gran intervencionisme de l’Estat sobre la producció i la distribució de béns, els preus, els salaris i el comerç exterior.

El règim aspirava a l’autarquia econòmica: auto-abastiment i forta reducció de les importacions. Per dur a terme l’autarquia es va voler potenciar la indústria i es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI); també es va seguir una política proteccionista que gravava amb aranzels totes les importacions.

L’estancament de l’economia

Amb l’autarquia, l’agricultura i la indústria van créixer molt lentament, el comerç exterior va ser mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molt anys.

El descens de la producció i l’escassetat d’aliments van imposar el racionament. Per mitjà de la cartilla de racionament es distribuïen alguns productes de primera necessitat entre la població.

El nivell de vida i la renda per càpita dels espanyols no van millorar de manera significativa fins a la dècada de 1960.

L’època del creixement econòmic (1959-1973)

Una nova orientació política i econòmica

A la fi dels anys 50, el règim franquista va posar en marxa una reorientació política i econòmica. Es va decidir l’obertura econòmica amb la finalitat d’apropar Espanya a Europa. Però, des d’un punt de vista polític, el país va continuar lluny de la democràcia, sense eleccions lliures ni llibertats polítiques i sindicals.

La puixança econòmica

Entre els anys 1959 i 1973 es va viure un període de gran creixement econòmic:

• La indústria es va modernitzar i va augmentar la seva productivitat.

• L’agricultura va augmentar la seva mecanització i la diversitat de productes conreats.

• El turisme es va convertir en un sector fonamental per a l’economia del país.

• Les exportacions es van reactivar malgrat que les importacions van continuar sent més elevades.

  Gràcies a tot això, la renda nacional i els salaris van pujar i hi va haver un augment general de nivell de vida.

  Un creixement desequilibrat

El creixement espanyol va estar molt vinculat a la puixança de l’economia a l’Europa occidental, i això va permetre augmentar les exportacions, enviar treballadors emigrants i rebre grans ingressos del turisme.

Aquest desenvolupament va afectar unes regions molt concretes (Madrid, Catalunya, País Basc, València…), i això va ser causa de grans desequilibris regionals.

La modernització de la societat

Els canvis demogràfics

El progrés econòmic va originar un fort creixement demogràfic, però la manca de treball va fer emigrar molts espanyols de les zones rurals peninsulars cap a Alemanya, Suïssa i França, i també cap a les zones més industrialitzades d’Espanya.

A Catalunya, entre 1950 i el 1975, hi van arribar 1,5 milions de persones de tot l’Estat (sobretot d’Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa) que buscaven feina i noves perspectives de vida.

La transformació de la societat

En la dècada de 1960 hi va haver un descens de la població agrària i un augment de la població ocupada en la indústria i en els serveis. Per tant, les ciutats van créixer molt.

També va augmentar la classe mitjana (obrers especialitzats, treballadors de l’ensenyament, l’administració, la banca…) i la dona es va anar incorporant al món laboral. L’increment de les rendes va fer entrar moltes famílies a la societat de consum.

La societat espanyola es va fer més oberta perquè els espanyols viatjaven i perquè arribaven molt turistes al país. A poc a poc es va anar estenent un ample moviment social a favor de la democratització de la vida espanyola.

Les reformes educatives i socials

Noves lleis socials i educatives van ajudar a millorar el nivell de benestar social en aspectes diversos:

• Dret dels treballadors a la Seguretat Social.

• Supressió de la censura prèvia en diaris i revistes (teòrica).

• Certa tolerància cap a religions que no eren catòliques.

• Ensenyament obligatori i gratuït (teòricament) des dels 6 als 14 anys.

Documental sobre l’evolució de la família a Espanya:

L’oposició antifranquista a Catalunya

La dura repressió de la postguerra

Acabada la Guerra Civil l’any 1939, el franquisme va imposar una dura repressió a Catalunya: milers de persones van ser empresonades i assassinades per motius polítics. El president Lluís Companys va ser afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. L’ús públic del català i el seu ensenyament van ser prohibits.

Record de Las trece rosas

 

L’oposició i els moviments de protesta

Durant els primers anys van sorgir grups armats contra el franquisme, el maquis, però van fracassar.

La punta de llança de l’oposició durant tot el franquisme fou el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), partit dels comunistes catalans.

A poc a poc també es van produir diversos moviments socials contra el franquisme:

• El 1962 hi va haver vagues obreres i es va fundar el sindicat Comissions Obreres (CCOO).

• Van aparèixer grups crítics al si de l’Església.

• Els moviments estudiantils es van enfrontar a la dictadura.

• Diverses organitzacions van promoure la cultura catalana.

• El moviment més important va ser l’Assemblea de Catalunya (1971). Reunia totes les forces d’oposició sobte el lema: Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i solidaritat amb els pobles d’Espanya.

Els anuncis del franquisme:

 

 

La manipulació del franquisme. La vaga silenciada. RTVE

 

La fi del franquisme

La crisi econòmica de la dècada del 1970

A partir del 1973, el ràpid augment del preu del petroli va donar pas a una època de crisi en les economies occidentals. Espanya va viure una puja contínua dels preus, un retrocés del turisme i un augment de l’atur.

Els darrers anys del franquisme

L’any 1973, ETA va assassinar el cap de gover, l’almirall Carrero Blanco, persona cabdal del règim perquè Franco ja estava malalt. El nou cap del govern, Arias Navarro, va fer unes reformes insignificants que no van convèncer ningú.

Davant d’aquesta situació, els antifranquistes es van unir i van augmentar les mobilitzacions populars al carrer a favor de la democratització. Franco es va morir el 20 de novembre de 1975.

Film Salvador (2006) de Manuel Huerga sobre l’execució de Salvador Puig Antich

 

La transició a la democràcia

Juan Carlos I va jurar com a rei d’Espanya el novembre de 1975 i va manifestar la seva voluntat de promoure un canvi polític.

El juliol de 1976, el rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, que va iniciar el camí legal per acabar amb el franquisme i va aconseguir el suport de l’oposició per fer una reforma pactada i implantar la democràcia:

• La Llei de reforma política (1976) va organitzar un Congrés de Diputats i un Senat elegits per sufragi universal.

• Es van legalitzar partits i sindicats, es van concedir amnisties polítiques i es van convocar eleccions democràtiques.