Socialisme Utòpic i Republicanisme

El Socialisme Utòpic

El socialisme utòpic va ser la fase inicial de l’evolució del pensament i de l’acció socialista, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d’un futur sistema social ‘‘perfecte’’, harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.

El socialisme utòpic modern es desenvolupà plenament al llarg del s. XIX i com a reacció contra les conseqüències més brutals per a la classe obrera, (desarrelament, sobreexplotació, etc.) de l’individualisme polític i del liberalisme econòmic.

Els problemes que portaven el triomf de l'Industrialisme i el liberalisme Europeu van ser la causa de l'aparició del socialisme utòpic o el primer socialisme, un conjunt heterogeni de doctrines de reforma social, abans de l'expansió del s.XIX. L'objectiu d'aquest pensament socialista era arribar a un sistema harmònic d'igualtat entre tots els homes. Volien arribar a una utopia molt diferents de la renaixentista i il·lustrista, ja que aquesta estava més determinada per les comseqüències de la revolució industrial. EL terme sorgeix a França i Anglaterra a la dècada de 1830.

L'utopisme té una visió positiva de la història, i considera a l'home bo per naturalesa. Per aquest motiu posa de manifest les contradiccions entre la justícia social a la qual se suposa que aspirava el liberalisme i la realitat.

El socialisme utòpic es caracteritzava per criticar el capitalisme, per buscar la creació d'una societat igualitària i per defensar un model de societat col·lectiva.

Aquests ideals, tot i que divulgats per Karl Marx com a comunista, es remunten a l'ideal que Plató exposava en el seu llibre La República.

* El compte de Henri de Saint-Simone fou un filòsof i teòric francès les idees del qual van portar a la democràcia socialista utòpica europea a finals del segle XIX. El gran objectiu que es va proposar era la reorganització de la societat sobre les bases de la ciència i la indústria per tal d'aconseguir una societat sense classes socials. Segons el seu punt de vista els industrialistes eren els qui havien d'acabar amb la Revolució francesa, garantitnt així la prosperitat de l'agricultura, el comerç i la indústria.

* Charles Fourier fou un filòsof francès i un dels pares del cooperativisme. Proposava crear Falansteris, és a dir comunitats de propietat col·lectiva amb activitats agrícoles, industrials i administratives amb la finalitat de poder establir una societat justa. Era també un gran partidari de la igualtat entre homes i dones, pensament poc habitual en aquella època. Charles Fourier fou un gran crític de la societat capitalista. A la península les seves idees van arribar sobretot a Cadis i Madrid.

* Étienne Cabet fou un filòsof francès que en el seu llibre Voyage en Icarie proposava la seva pròpia utopia comunista. La societat ideal que crea se situava en una illa anomenada Icària, i en aquesta hi havia igualtat econòmica i social, i un govern escollit entre tots els membres d'aquesta utopia. Intenta dur a terme el seu projecte a EUA, però mor i el projecte fracassa.

*Robert Owen fou un gal·lès considerat el pare del cooperativisme. Robert Owen va començar a aplicar millores laborals a la seva fàbrica de New Lanark i va proposar la formació de cooperatives que unides entre elles formessin una xarxa que substituís a l'Estat, unes cooperatives de producció i unes d'unió, per així poder substituir el sistema capitalista i defensar el interessos dels treballadors.

Malgrat les realitzacions i els èxits puntuals, cap d’aquestes teories no aconseguí modificar l’evolució de la societat capitalista naixent, i totes foren submergides, des dels anys 1860-70, per l’expansió del marxisme.

A Catalunya el socialisme utòpic comença a difondre's als anys trenta a través del diari El Vapor de Barcelona que l'any 1835 va publicar una sèrie d'escrits sobre la qüestió. Aviat els plantejaments de Saint-Simone arribarien a Barcelona, on es formaria un nucli de seguidors al voltant de la figura de Pere Felip Monlau. Aquests seguidors, lluny de qualsevol temptació igualitària o democràtica, reclamaven una planificació comuna entre propietaris i treballadors en la societat industrial.

D'altra banda, a Barcelona també es formaria un grup de seguidors de Cabet que apostaven per la implantació progressiva i pacífica d'un comunisme en una societat integrada per forces democràtiques. Els cabetians, amb Narcís Monturiol com a màxim representant, van enllaçar amb el republicanisme democràtic d'Abdó Terrades qui s'oposava al socialisme pacífic amb un republicanisme actiu i d'esquerres capaç de connectar amb el pensament obrer.

Fora de Catalunya, el socialisme utòpic va difondre's per Andalucia, on cal destacar la figura de Joaquín Abreu, qui seguint els plantejaments de Charles Fourier va defensar la creació de falansteris. En els falansteris tots els membres serien a la vegada productors, treballadors i consumidors, i els beneficis derivats es repartirien equitativament. Ara bé, certament Abreu va mostrar la seva preocupació per l'explotació del proletariat, però mai va combatre l'existència de la propietat privada i es va limitar a denunciar que l'explotació dels treballadors afavoria el desordre i la lluita entre classes.

Finalment, molts escriptors, generalment vinculats amb el republicanisme polític, van difondre el socialisme i el cooperativisme mitjançant la publicació de llibres i articles de premsa, entre els quals van destacar Fernando Garrido, Sixto Cámara i Francesc Pi Margall, que va introduir a Espanya les idees del socialisme francès que més tard s'encamina cap a l'anarquisme.

A principis del segle XIX els socialistes van intentar arribar al socialisme creant comunes regides pels principis de treball en comú i l'abolició de la propietat, aquests foren els socialistes utòpics. Però poc després el socialisme evolucionà amb la nova finalitat de transformar la societat mitjançant una acció política revolucionària; i és així com aparegué el socialisme polític representat per Karl Marx, Friedrich Engels, Mikhaïl Bakunin, etc. El socialisme polític es va acabar dividint en dues branques: l'anarquista, amb Proudhon i Bakunin com a màxims representants i partidària de la supressió immediata de l'Estat i de qualsevol forma d'autoritat política. I la marxista, que defensava la creació d'un estat socialista com a mitjà per arribar a l'objectiu final d'establir una societat lliure i igualitària.

De fet van ser Marx i els marxistes qui van decidir el nom de socialistes utòpics, ja que consideraven massa idealistes als qui buscaven aquesta societat ideal, i sobretot a través de mètodes passius i progressius.

El Republicanisme

El republicanisme va ser una ideologia sorgida per tal de governar la nació com a república, fent que totes les classes socials participessin de la vida social i política d'una manera pública. Va sorgir com a moviment polític basat en la igualtat social de la població. El Republicanisme (de vegades anomenat també “civilisme”) és una filosofia política laica, que sintetitza elements liberals i comunitaris i que considera que l’únic govern legítim és el “del poble, pel poble i per al poble”. En tant que doctrina, pot ser descrita de dues maneres:

*Històricament, ha estat la teoria política contrària a la monarquia (i, per extensió, a qualsevol règim polític basat en l’herència o en la transmissió de privilegis jurídics) i que considera el govern com una “empresa comuna” dels ciutadans dirigits per ells mateixos, d’acord amb la fórmula “del poble, pel poble i per al poble”, per poder assolir el bé comú.

*Actualment, el mot "republicanisme" designa una teoria política que considera la “virtut cívica” com a fonament del govern (és a dir, que reivindica una moral pública, transparent, basada en l’exigència) i que proposa el patriotisme com a resposta als qui volen prendre l’Estat com un negoci o com una defensa d’interessos particulars (val a dir, que propugna basar l’Estat en la ciutadania en el seu conjunt –i no només en la política i en les institucions– per tal de defensar el bé comú per sobre dels interessos individuals). El Republicanisme entén que el govern no pot ser neutral davant la promoció pública i activa de la virtut política i defineix la llibertat com a no-dominació.

L'any 1873 es proclama a Espanya la Primera República, que perdura fins a l'any 1874, quan el general Pavía fa un cop d'estat a favor de la restauració del tro de la família borbònica. Un cop va ser restaurada la monarquia, va sorgir una desmotivació entre els seguidors del republicanisme, una forta reprensió del govern i un seguit de divisions internes, que van portar al republicanisme al seu perfil més baix.

El republicanisme pretén aconseguir una "ciutadania activa" i en conseqüència pretén formar (tant a través de l'educació cívica com de l'exemple de les institucions) un determinat model de ciutadà:

Interessat en la política.
Que accepti i assumeixi internament el valor de les regles democràtiques.
Que consideri que la política és una activitat digna, que consisteix en la presa de decisions col·lectives i que s’orienta a la persecució del bé comú.
Que vulgui participar, més o menys activament, en aquesta presa de decisions.
Que es comprometi ell mateix a perseguir el bé comú en les seves accions públiques o polítiques.
Que assumeixi certs valors inherents al Republicanisme, com l’esperit de convivència i de tolerància, el respecte de la legalitat, etc.

Les tendències republicanes del segle XIX eren:

Partit republicà progressista: Grup polític republicà d'àmbit estatal, i també anomenat partit republicà radical. Van patir una sèrie de crisis internes a causa del revolucionisme conspirador de Ruiz Zorrilla (un dels fundadors del partit) per al pronunciament militar, que va crear conflicte amb els partidaris de la lluita electoral.

Partit republicà possibilista: Grup polític dirigit per Emilio Castelar, format pels republicans més conservadors, van entrar a formar part del govern, i amb un caràcter moderat, es mostraven a favor d'una democràcia conservadora que no comprometés la unitat nacional ni l'ordre social, tot sent partidaris del sufragi censatari. Tenia el suport del Partit Liberal al qual finalment es va acabar unint.

Unió republicana o partit republicà centralista: grup polític republicà dirigit per Nicolás Salmerón i Leroux (en un principi, ja que després va unir-se al Partit republicà radical). Va ser creat per unificar les forces republicanes del país dins del context de la Restauració, era un partit centralista, antifederalista, que s'oposava a la via conspirativa dels radicals de Zorrilla.

Partit republicà democràtic federal: Grup polític més nombrós que va sorgir després de la revolució del Setembre de 1868, i va començar sota la influència de Pi i Margall. El partit a poc a poc es va anar dividint en moderats, que van intentar arribar a acords amb altres forces polítiques, com els radicals i els intransigents, qui es van mostrar favorables als pactes regionals i a l'actuació al carrer. A finals de segle aquest partit es transformarà en un partit nacionalista.

Aquests moviments van reforçar el moviment obrer i jornaler, però no van tenir cap èxit en la societat burgesa